Text legal · Traducció no oficial

Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera Llei del Codi civil de Catalunya

Traducció catalana no oficial, amb resum, índex i enllaç al text oficial. No és assessorament jurídic.

Identificador: Llei 29/2002
Àmbit: Catalunya
Estat: Vigent
Publicació: 2003-02-06

Resum en català

La Llei 29/2002 és la primera llei del Codi civil de Catalunya i té un doble objectiu: establir l'estructura, el contingut bàsic i el procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya, i aprovar el seu llibre primer, titulat «Disposicions generals». El Codi s'estructura en sis llibres —disposicions generals, persona i família, persona jurídica, successions, drets reals, i obligacions i contractes— i s'elabora com a codi obert, mitjançant una successió de lleis seriades que han d'anar incorporant les noves regulacions sense que se'n ressenteixi la sistemàtica. El llibre primer s'organitza en dos títols. El títol I recull les disposicions preliminars: fonts del dret civil de Catalunya, interpretació i integració, territorialitat, caràcter de dret comú, preferència i supletorietat, llibertat civil, bona fe i honradesa en els tractes, actes propis, equitat, i vigència de les lleis. El títol II regula la prescripció i la caducitat amb uns criteris moderns que redueixen considerablement els terminis, introdueixen la suspensió com a categoria general i unifiquen el còmput. La llei utilitza un sistema de numeració decimal d'articles —dos nombres separats per un guionet curt, el primer de tres xifres que identifica el llibre, el títol i el capítol, i el segon una numeració contínua dins de cada capítol— que ha de permetre la incorporació continuada de nous continguts sense desorganitzar l'estructura del conjunt. Aquesta és una traducció al català no oficial elaborada a partir del text consolidat en castellà publicat al Boletín Oficial del Estado.

A qui afecta i abast

S'aplica al territori de Catalunya. Regula el dret civil català, les seves fonts, l'àmbit territorial d'eficàcia, la supletorietat i les institucions de la prescripció i la caducitat aplicables a les pretensions relatives a drets disponibles i als poders de configuració jurídica. Les persones estrangeres que adquireixin la nacionalitat espanyola queden subjectes al dret civil català mentre mantinguin la veïntat administrativa a Catalunya, llevat que manifestin la seva voluntat en contra.

Text traduït (no oficial)

Preàmbul

Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat i jo, en nom del Rei i d'acord amb el que estableix l'article 33.2 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, promulgo la Llei 29/2002, de 30 de desembre, primera llei del Codi civil de Catalunya.

L'exercici de la competència per conservar, modificar i desenvolupar el dret civil de Catalunya, recuperada fa més de vint anys en el nou marc constitucional i estatutari, ha passat, fins ara, per diverses fases. En una primera fase, culminada amb la Llei 13/1984, de 20 de març, sobre la Compilació del dret civil de Catalunya, l'objectiu va ser adoptar la Compilació de 1960, integrar-la en l'ordenament jurídic català i adaptar-la als principis constitucionals, per superar els condicionaments polítics del moment històric en què va ser dictada. En una segona fase, iniciada paral·lelament i continuada amb més o menys intensitat fins a l'actualitat, el Parlament de Catalunya va utilitzar l'instrument tècnic de les lleis especials per anar donant cos a poc a poc a un ordenament jurídic rígid i prim per la prolongada absència d'institucions legislatives pròpies. A partir de 1991, amb la promulgació de la Llei 40/1991, de 30 de desembre, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, el dret català va entrar en una tercera fase, la de les codificacions parcials, continuada amb la Llei 9/1998, de 15 de juliol, del Codi de família, amb la voluntat de recollir, ordenar i sistematitzar la regulació sobre les diverses matèries continguda en les lleis especials que s'han anat promulgant i de completar-la fins a assolir la plenitud de l'exercici de les competències legislatives establertes per la Constitució i l'Estatut.

A finals de 1998 el Departament de Justícia va organitzar les Jornades cap a un Codi Civil de Catalunya, amb l'objectiu de fer partícip el món jurídic català de la voluntat del Govern d'avançar en la codificació del dret civil i d'analitzar, amb representants del món acadèmic, polític i professional, les possibilitats d'aprovar a curt termini un codi civil de Catalunya. Una peça clau per dur a terme aquesta tasca és l'Observatori de Dret Privat de Catalunya, creat pel Decret 13/2000, de 10 de gener, de reestructuració parcial del Departament de Justícia, i format per un consell rector, una direcció executiva i una comissió de codificació, amb la finalitat, entre d'altres, d'actuar com un instrument especialitzat de l'acció política del Govern en matèria de dret privat. Aquesta primera Llei del Codi civil de Catalunya té el seu origen en els treballs de les diverses seccions i del Ple de la Comissió de Codificació d'aquest Observatori.

El primer objectiu de la present Llei és establir l'estructura, el contingut bàsic i el procediment de tramitació del Codi civil de Catalunya.

La principal idea que la inspira és que el Codi civil de Catalunya ha de ser un codi obert, tant en l'estructura com en el contingut, i que s'ha d'anar conformant, d'acord amb el pla establert per la present Llei, mitjançant una successió de lleis seriades.

Com tantes altres branques del dret, el dret civil està subjecte avui a un procés de canvi molt més dinàmic que en l'època de les grans codificacions. Tan impensable és assolir el vell ideal codificador de reduir totes les lleis civils a un sol codi com que les lleis així recollides tinguin un caràcter tendencialment permanent i immutable. D'una banda, el progrés social i el desenvolupament científicotecnològic provoquen que en l'actualitat el dret civil hagi de donar resposta, de forma ràpida i continuada, a noves necessitats de regulació. D'altra banda, el procés d'integració europea és el motiu que els legisladors estatals, nacionals o autonòmics, segons qui tingui atribuïda la competència legislativa en una determinada matèria, hagin d'aplicar les directives que emanen de la Comissió Europea en uns terminis prefixats i relativament breus. La tècnica legislativa de les lleis especials, que sovint s'ha utilitzat per adaptar-se tant a un aspecte com a l'altre, s'ha mostrat com a greument perjudicial per a la claredat, la sistemàtica i la coherència interna del dret civil.

Per això, es considera que un codi que pugui superar aquests reptes ha de tenir una estructura que permeti anar incorporant les noves regulacions o les modificacions de les ja existents sense que se'n ressenti greument la sistemàtica.

A fi de possibilitar aquesta flexibilitat i facilitar l'actualització continuada de la legislació civil, s'ha optat per utilitzar un sistema de numeració decimal, de manera que els articles es marquen amb dos nombres separats per un guionet curt. El primer nombre té tres xifres, que es refereixen, respectivament, al llibre, al títol i al capítol, i que indiquen, per tant, la posició que ocupa l'article en el marc del Codi. El nombre que ve després del guionet correspon a la numeració contínua, que comença pel 1 en cada capítol. Aquest sistema ha de permetre que s'elabori el Codi civil per llibres o per parts de llibre, com ve fent des de fa anys el legislador del Codi civil neerlandès, i que es combini la tècnica de la nova regulació de matèries fins ara insuficientment regulades en el nostre dret amb la de modificació i refosa de la regulació existent, com ja van fer la Llei 13/1984 i el Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Aquest procediment ha de permetre que el legislador s'imposi el ritme que consideri més adequat i que, d'acord amb les circumstàncies socials i les necessitats del país, prioritzi unes parts de la regulació i els imprimeixi un ritme més intens, ben entès que les omissions són provisionals i que no comporten cap tipus de renúncia a l'exercici de les competències que li són pròpies.

Els llibres que componen el present Codi, com indica l'article 3, són sis. El primer s'ocupa de les disposicions generals; el segon, de la persona i la família; el tercer, de la persona jurídica; el quart, de les successions; el cinquè, dels drets reals, i el sisè, de les obligacions i els contractes.

L'article 7 s'ocupa del segon objectiu de la present Llei, que és el d'aprovar el llibre primer del Codi civil de Catalunya, titulat «Disposicions generals», el qual, sense perjudici que pugui ampliar-se en el futur, s'estructura actualment en dos títols.

El títol I, sota l'epígraf de «Disposicions preliminars», recull i sistematitza els preceptes continguts en el títol preliminar i en les disposicions finals segona i quarta de la Compilació del dret civil de Catalunya, i els completa, d'una banda, amb uns principis i doctrines que, si bé són consubstancials amb el dret civil de Catalunya, s'expliciten de forma expressa per primera vegada, i, d'altra banda, amb normes que, si bé de manera dispersa, ja es troben en l'ordenament jurídic català vigent.

Així, l'article 111-1 enumera els elements que componen el dret civil de Catalunya i s'ocupa del valor que aquests elements tenen dins del seu propi sistema de fonts. Com en qualsevol ordenament jurídic modern, destaca el caràcter de font principal que s'atorga a la llei, mentre que el costum té un paper secundari, atès que només regeix en defecte de llei aplicable. La regulació reconeix als principis generals del dret la seva funció d'autointegració del dret civil de Catalunya, per evitar la heterointegració mitjançant l'aplicació del dret supletori, i la seva rellevància com a límit a una eventual al·legació indiscriminada de la tradició jurídica catalana, la referència a la qual es troba en l'article 111-2, com a expressió de la doctrina de la iuris continuatio. Finalment, si bé no com a font del dret, aquest darrer article reconeix a la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya, en la mesura que no hagi estat modificada per la legislació vigent, i a l'emanada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el valor de doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació.

Per la seva part, l'article 111-3 reprodueix en l'apartat 1, per raons d'ordre sistemàtic, l'article 7.1 de l'Estatut d'autonomia. Així mateix, refon parcialment els articles 2 i 3 del títol preliminar de la Compilació, en referir-se al caràcter territorial del dret local, i reprodueix, per les mateixes raons esmentades, l'article 7.2 de l'Estatut, relatiu a la subjecció al dret civil català dels estrangers que hagin adquirit la nacionalitat espanyola mentre mantinguin la veïntat administrativa a Catalunya, llevat que manifestin la seva voluntat en contra. El precepte es clou amb una referència a la veïntat local, la qual ve determinada per les normes que regeixen la veïntat civil.

L'article 111-4 destaca que el nou Codi civil té caràcter de dret comú a Catalunya i, per tant, caràcter supletori de les altres lleis.

L'article 111-5 es refereix tant al caràcter preferent de les disposicions del dret civil de Catalunya, llevat dels supòsits en què siguin directament aplicables normes de caràcter general, com a la limitació de la heterointegració mitjançant l'aplicació com a supletori del dret de l'Estat, la qual només és possible quan no sigui contrària al dret propi o als principis generals que l'informen.

L'article 111-6, recollint com a disposició preliminar el principi de llibertat civil, remarca que, a diferència de l'article 1255 del Codi civil espanyol, no es limita a l'autonomia contractual, sinó que té caràcter de principi general. Al mateix temps, manifesta la prevalença dels actes d'exercici de l'autonomia privada sobre les disposicions que no siguin imperatives.

L'article 111-7 incorpora una norma sobre la bona fe perquè en la tradició del dret català, en la línia del dret continental europeu del qual forma part, és un principi que té caràcter general i que, per tant, no pot limitar-se a l'àmbit contractual. També es refereix a l'honradesa en els tractes, com a concepte diferenciat, perquè, d'acord amb l'evolució més recent del dret privat europeu, se'n vol destacar l'aspecte objectiu, independent del coneixement o la ignorància de cadascun dels subjectes de la relació jurídica.

Per la seva part, l'article 111-8 formula la doctrina dels actes propis i l'article 111-9 es refereix a la necessitat de tenir en compte l'equitat en l'aplicació de les normes i expressa la norma més tradicional d'acord amb la qual la resolució en equitat requereix autorització legal.

El títol II del llibre primer, sota l'epígraf de «Prescripció i caducitat», regula aquestes dues institucions de forma més moderna i dinàmica que el Codi civil espanyol, ancorat encara en concepcions romanistes i decimonòniques, i en el qual sovint es confonen prescripció i caducitat, i no queda clara la frontera entre aquella i la usucapió o prescripció adquisitiva.

És prou conegut que el dret històric català va regular sempre la prescripció. Va ser el conegut usatge Omnes Causae (Constitucions i altres drets de Catalunya, llibre setè, títol II, constitució 2a, del volum I) el que va modificar les normes de dret romà i canònic aplicables. Al costat de l'usatge, el capítol XLIV del Recognoverunt proceres va recollir una norma semblant en matèria de prescripció, que va excloure els terminis de deu i vint anys del dret romà i va generalitzar el termini de trenta anys ja establert per l'usatge esmentat. Aquestes normes no eren les úniques vigents, sinó que subsistien altres terminis més curts, recollits per les Constitucions (llibre setè, títol II, volum I). La jurisprudència del Tribunal Suprem va ser sempre molt respectuosa amb la normativa catalana sobre prescripció i, en aquest sentit, són nombroses les sentències en les quals es va aplicar la prescripció dels trenta anys de l'usatge i s'exclogué la del Codi civil.

Avui la prescripció i la caducitat estan deficientment regulades. La primera és regulada per l'article 344 de la Compilació i pel Codi civil espanyol, al qual es remet la Compilació i no totes les normes del qual són aplicables a Catalunya. La caducitat, en canvi, només apareix referida a accions concretes i no és regulada en cap cos legal.

L'escassa aplicació a les accions personals que els tribunals catalans han fet del termini de prescripció de trenta anys i la preocupació per modificar i actualitzar la prescripció, que també s'ha manifestat en els ordenaments jurídics dels països de l'entorn, han determinat que s'optés per emprendre una regulació detallada d'aquestes institucions, la qual ha tingut en compte les regulacions de diversos països europeus, algunes de les quals molt recents, i diverses propostes de reformes legislatives en curs.

En aquesta regulació la prescripció es predica de les pretensions, enteses com a drets a reclamar a una altra persona una acció o una omissió, i es refereix sempre a drets disponibles. La prescripció extingeix les pretensions, tant si s'exerceixen en forma d'acció com d'excepció. La caducitat, en canvi, s'aplica als poders de configuració jurídica, entesos com a facultats que la persona titular pot exercir per alterar la realitat jurídica, que neixen amb una durada predeterminada i que no necessiten l'actuació aliena. La caducitat impossibilita el seu exercici i pot produir-se tant en els casos de relacions jurídiques indisponibles com en els de relacions jurídiques disponibles. En aquest darrer cas, la caducitat presenta unes semblances amb la prescripció que aconsellen aplicar algunes de les seves normes.

Un dels eixos de la regulació ha estat la considerable reducció dels terminis de prescripció. En l'article 121-20 s'ha optat per un termini general de prescripció de deu anys, tant per a les accions personals com per a les reals, combinat amb altres terminis més curts, establerts pels articles 121-21 i 121-22, que mostren una clara tendència uniformadora. També s'ha generalitzat el criteri de la necessitat del coneixement o, com a mínim, de la cognoscibilitat de les dades de la pretensió per iniciar el còmput del termini, de manera que, d'acord amb l'article 121-23, perquè comenci a computar-se el termini de prescripció no n'hi ha prou amb el naixement de la pretensió, sinó que cal, a més, que la persona titular hagi conegut o hagi pogut conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten la pretensió i la persona contra qui pot exercir-se. Tanmateix, l'article 121-24, donant una nova funció al termini de l'usatge Omnes Causae, es refereix als trenta anys, a comptar des del naixement de la pretensió, com a termini de preclusió, esgotat el qual, de forma absoluta i amb independència de qualsevol circumstància, ja no pot fer-se valer dita pretensió.

D'acord amb les regulacions europees més modernes i el principi de llibertat civil, l'article 121-3 introdueix una excepció a la norma de la inderogabilitat del règim de la prescripció, referida a la possibilitat de modificar els terminis, ja sigui per escurçar-los o per allargar-los. A més dels límits generals de l'autonomia de la voluntat, l'escurçament o l'allargament que es pactin no poden excedir, respectivament, de la meitat o el doble del termini legalment establert.

Una novetat important, en la línia de l'evolució dels ordenaments jurídics dels països de l'entorn, ha estat la introducció de la suspensió de la prescripció, concebuda com a mitjà per socórrer la persona titular del dret que no ha pogut interrompre la prescripció, ja sigui per motius externs i aliens a dita persona o per motius personals o familiars. Aquesta figura, ignorada pel Codi civil espanyol i només amb algun vestigi en el dret català vigent, reclamava una regulació com a categoria general, sense perjudici de la regulació dels casos específics en lleis especials, tal com fan la majoria dels ordenaments estrangers pròxims al català.

Fins al moment les causes objectives eren les úniques causes de suspensió reconegudes pel sistema jurídic català; en especial, els casos de guerra o greu crisi social. Aquests casos de suspensió, que ja eren presents en els textos dels juristes clàssics catalans i en la jurisprudència antiga, es recondueixen en la present regulació cap al concepte de força major, que provoca la suspensió si persisteix quan falta un temps relativament curt, que el Codi fixa en sis mesos, per esgotar-se el termini de prescripció. A aquestes circumstàncies objectives s'hi sumen ara les circumstàncies subjectives derivades de raons personals o familiars, que es donen quan una persona menor d'edat o incapaç manca de representació legal, de manera que no pot exercir els seus drets, i quan causes afectives i de proximitat personal converteixen en summament difícil el fer valer la pretensió enfront d'una altra persona sense arriscar greument la convivència o una relació personal o familiar (matrimoni, relació paternofilial, tutela, etc.) més valuosa que la pretensió prescriptible. Atès que, per preservar aquesta relació, la persona interessada normalment no acciona el seu dret, ha d'existir suspensió del termini de prescripció, per no obligar-la a sacrificar un dret que l'ordenament ha de protegir de cara a interessos superiors.

Donada la importància i la previsible repercussió pràctica de la nova normativa sobre prescripció i caducitat, ha calgut finalment regular amb detall les situacions transitòries i optar per un grau de retroactivitat mitjà, que tendeix a afavorir l'aplicació dels terminis de prescripció més curts. Per aquestes mateixes raons i per la conveniència que el títol II del llibre primer del Codi civil de Catalunya entri en vigor al començament de l'any natural, també s'ha considerat necessari establir una vacatio legis fins a l'1 de gener de 2004.

Article 1. Objecte

L'objecte de la present Llei és establir l'estructura i la sistemàtica del Codi civil de Catalunya i aprovar el seu llibre primer.

Article 2. Estructura

El Codi civil de Catalunya s'estructura en sis llibres i les disposicions addicionals, transitòries i finals corresponents.

Article 3. Divisió

Els llibres que componen el Codi civil de Catalunya són els següents:

a) Llibre primer, relatiu a les disposicions generals, que inclou les disposicions preliminars i la regulació de la prescripció i de la caducitat.

b) Llibre segon, relatiu a la persona i la família, que inclou la regulació de la persona física, les matèries actualment compreses en el Codi de família i les lleis especials d'aquest àmbit.

c) Llibre tercer, relatiu a la persona jurídica, que inclou la regulació de les associacions i de les fundacions.

d) Llibre quart, relatiu a les successions, que inclou la regulació de les matèries contingudes en el Codi de successions per causa de mort i en les altres lleis especials d'aquest àmbit.

e) Llibre cinquè, relatiu als drets reals, que inclou la regulació d'aquesta matèria aprovada pel Parlament.

f) Llibre sisè, relatiu a les obligacions i els contractes, que inclou la regulació d'aquestes matèries, compresos els contractes especials i la contractació que afecta els consumidors, aprovada pel Parlament.

Article 4. Distribució interna

Cada llibre del Codi civil de Catalunya es divideix en títols, i aquests, en capítols. Els capítols poden dividir-se en seccions i aquestes, eventualment, en subseccions.

Article 5. Numeració dels articles

Els articles del Codi civil porten dos nombres separats per un guionet curt, llevat de les disposicions addicionals, transitòries i finals. El primer nombre és integrat per tres xifres, que indiquen respectivament el llibre, el títol i el capítol. El segon nombre correspon a la numeració contínua que, començant pel 1, s'atribueix a cada article dins de cada capítol.

Article 6. Tramitació

1. El Codi civil de Catalunya s'ha d'elaborar en forma de codi obert mitjançant l'aprovació de diverses lleis.

2. Els projectes de llei que el Govern presenti al Parlament han de correspondre a cadascun dels llibres o, eventualment, a cadascuna de les parts del seu contingut a què fa referència l'article 3.

3. Els projectes de llei han d'incloure les modificacions d'addició, supressió o nova redacció que es considerin necessàries per conservar, modificar o desenvolupar la regulació vigent, perquè siguin aprovades pel Parlament.

4. En cada llei, si escau, una disposició final ha d'autoritzar el Govern a refondre mitjançant decret legislatiu les modificacions que en derivin amb les normes i les disposicions que quedin sense alteració, d'acord amb el que disposen l'article 33.1 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya i els articles 34, 35 i 39 de la Llei 3/1982. Aquesta autorització ha d'incloure la facultat de regularitzar l'ordenació numèrica dels articles i d'aclarir i harmonitzar els textos legals que han de ser refosos.

5. Els decrets legislatius relatius a matèries de dret civil s'han d'elaborar d'acord amb el que disposa l'apartat 4 i han d'incorporar-se a la part del Codi civil que els correspongui d'acord amb la divisió establerta per l'article 3.

Article 7. Tractament del gènere en les denominacions referides a persones

En el Codi civil de Catalunya, s'entén que les denominacions en gènere masculí referides a persones inclouen dones i homes, llevat que del context es dedueixi el contrari.

[Ref. BOE-A-2008-13533](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2008-13533).

Article 8. Aprovació del llibre primer

S'aprova el llibre primer del Codi civil de Catalunya amb el contingut següent:

[Ref. BOE-A-2008-13533](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2008-13533).

LLIBRE I. Disposicions generals

TÍTOL I. Disposicions preliminars

Article 111-1. Dret civil de Catalunya

1. El dret civil de Catalunya és constituït per les disposicions del present Codi, les altres lleis del Parlament en matèria de dret civil, els costums i els principis generals del dret propi.

2. El costum només regeix en defecte de llei aplicable.

Article 111-2. Interpretació i integració

1. En la seva aplicació, el dret civil de Catalunya s'ha d'interpretar i s'ha d'integrar d'acord amb els principis generals que l'informen, prenent en consideració la tradició jurídica catalana.

2. En especial, en interpretar i aplicar el dret civil de Catalunya s'han de tenir en compte la jurisprudència civil del Tribunal de Cassació de Catalunya i la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya no modificades pel present Codi o altres lleis. L'una i l'altra poden ser invocades com a doctrina jurisprudencial als efectes del recurs de cassació.

Article 111-3. Territorialitat

1. El dret civil de Catalunya té eficàcia territorial, sense perjudici de les excepcions que puguin establir-se en cada matèria i de les situacions que hagin de regir-se per l'estatut personal o altres normes d'extraterritorialitat.

2. El que estableix l'apartat 1 s'aplica també al dret local, escrit o consuetudinari, propi d'alguns territoris o poblacions, en la mesura que la llei hi remeti.

3. Les persones estrangeres que adquireixin la nacionalitat espanyola queden subjectes al dret civil català mentre mantinguin la veïntat administrativa a Catalunya, llevat que manifestin la seva voluntat en contra.

4. La veïntat local és determinada per les normes que regeixen la veïntat civil.

Article 111-4. Caràcter de dret comú

Les disposicions del present Codi constitueixen el dret comú a Catalunya i s'apliquen supletòriament a les altres lleis.

Article 111-5. Preferència i supletorietat

Les disposicions del dret civil de Catalunya s'apliquen amb preferència a qualsevol altres. El dret supletori només regeix en la mesura que no s'oposa a les disposicions del dret civil de Catalunya o als principis generals que l'informen.

Article 111-6. Llibertat civil

Les disposicions del present Codi i de les altres lleis civils catalanes poden ser objecte d'exclusió voluntària, de renúncia o de pacte en contra, llevat que estableixin expressament la seva imperativitat o que aquesta es dedueixi necessàriament del seu contingut. L'exclusió, la renúncia o el pacte no són oposables a tercers si en poden resultar perjudicats.

Article 111-7. Bona fe

En les relacions jurídiques privades s'han d'observar sempre les exigències de la bona fe i de l'honradesa en els tractes.

Article 111-8. Actes propis

Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada anteriorment si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual.

Article 111-9. Equitat

L'equitat s'ha de tenir en compte en l'aplicació de les normes, si bé els tribunals només poden fonamentar les seves resolucions exclusivament en l'equitat quan la llei ho autoritza expressament.

Article 111-10. Vigència de les lleis

1. Les lleis de Catalunya entren en vigor una vegada han transcorregut vint dies des del dia en què han estat publicades íntegrament en el «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya», si no es disposa una altra cosa.

2. La vigència de les lleis i de les altres normes cessa quan són derogades per altres de posteriors de rang igual o superior que ho declarin expressament.

[Ref. BOE-A-2015-6014](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-6014).

TÍTOL II. La prescripció i la caducitat

CAPÍTOL I. La prescripció

Article 121-1. Objecte

La prescripció extingeix les pretensions relatives a drets disponibles, tant si s'exerceixen en forma d'acció com si s'exerceixen en forma d'excepció. S'entén per pretensió el dret a reclamar d'una altra persona una acció o una omissió.

Article 121-2. Pretensions no prescriptibles

No prescriuen les pretensions que s'exerceixen mitjançant accions merament declaratives, inclosa l'acció de declaració de qualitat d'hereu o hereva; les de divisió de cosa comuna; les de partició d'herència; les de delimitació de finques contigus, ni les d'elevació a escriptura pública d'un document privat, ni tampoc les pretensions relatives a drets indisponibles o les que la llei exclou expressament de la prescripció.

Article 121-3. Imperativitat

Les normes sobre prescripció són de naturalesa imperativa. Tanmateix, les parts poden pactar un escurçament o un allargament del termini no superiors, respectivament, a la meitat o al doble del que està legalment establert, sempre que el pacte no comporti indefensió de cap de les parts.

Article 121-4. Al·legació

La prescripció no pot ser apreciada d'ofici pels tribunals, sinó que ha de ser al·legada judicial o extrajudicialment per una persona legitimada.

Article 121-5. Legitimació

Poden al·legar i fer valer la prescripció:

a) Les persones obligades a satisfer la pretensió.

b) Les terceres persones perjudicades en els seus interessos legítims per la manca d'oposició o per la renúncia a la prescripció consumada, excepte si ha recaigut sentència ferma sobre la mateixa.

Article 121-6. Persones enfront de les quals la prescripció produeix efectes

1. La prescripció produeix efectes en perjudici de qualsevol persona, llevat dels casos de suspensió.

2. La persona titular de la pretensió prescrita té acció per reclamar el rescabalament dels danys que en derivin a les persones a les quals siguin imputables.

Article 121-7. Successió en la prescripció

El transcurs, la interrupció i la suspensió del temps de prescripció beneficien o perjudiquen, segons escaigui, la persona que succeeixi la que tenia la posició activa o passiva de la relació jurídica que va originar la pretensió.

Article 121-8. Efectes

1. L'efecte extintiu de la prescripció, una vegada al·legada i apreciada, es produeix quan es compleix el termini.

2. L'extinció per prescripció de la pretensió principal s'estén a les garanties accessòries, encara que no hagi transcorregut el seu propi termini de prescripció.

Article 121-9. Irrepetibilitat

No pot repetir-se el pagament efectuat en compliment d'una pretensió prescrita, encara que s'hagi fet amb desconeixement de la prescripció.

Article 121-10. Renúncia

1. La renúncia anticipada a la prescripció és nul·la, si bé la realitzada en el transcurs del termini de prescripció produeix els efectes de la interrupció.

2. Qualsevol persona obligada a satisfer la pretensió pot renunciar a la prescripció consumada.

3. Qualsevol acte incompatible amb la voluntat de fer valer la prescripció suposa renunciar-hi.

4. La renúncia, efectuada vàlidament, a la prescripció consumada deixa subsistent la pretensió a què es refereix, però no impedeix la futura prescripció d'aquesta.

Article 121-11. Causes d'interrupció

Són causes d'interrupció de la prescripció:

a) L'exercici de la pretensió davant dels tribunals, encara que sigui desestimada per defecte processal.

b) L'inici del procediment arbitral relatiu a la pretensió.

c) La reclamació extrajudicial de la pretensió.

d) El reconeixement del dret o la renúncia a la prescripció de la persona contra qui pot fer-se valer la pretensió en el transcurs del termini de prescripció.

[Ref. BOE-A-2015-6014](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-6014).

Article 121-12. Requisits de la interrupció

Perquè la interrupció de la prescripció sigui eficaç s'han de complir els requisits següents:

a) Si l'acte que la interromp consisteix en l'exercici de la pretensió, cal que:

Primer. Procedeixi de la persona titular de la pretensió o d'una tercera persona que actuï en defensa d'un interès legítim i que tingui capacitat suficient.

Segon. S'efectuï davant del subjecte passiu de la pretensió, abans que es consumeixi la prescripció.

b) Si l'acte que interromp la prescripció consisteix en el reconeixement del dret al qual es vincula la pretensió o en la renúncia a la prescripció en curs, ha de procedir del subjecte passiu de la pretensió.

[Ref. BOE-A-2015-6014](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-6014).

Article 121-13. Al·legació de la interrupció

La interrupció de la prescripció no pot ser apreciada d'ofici pels tribunals, sinó que ha de ser al·legada per la part a qui beneficia.

Article 121-14. Efectes de la interrupció

La interrupció de la prescripció determina que comenci a córrer de nou i completament el termini, el qual torna a computar-se de la manera següent:

a) En cas d'exercici extrajudicial de la pretensió, des del moment en què l'acte d'interrupció passi a ser eficaç.

b) En cas d'exercici judicial de la pretensió, des del moment en què la sentència o la resolució que posa fi al procediment passin a ser fermes, o, si aquell no ha prosperat per defecte processal, des del mateix moment de l'exercici de l'acció amb el qual s'exigeix la pretensió.

c) En cas d'arbitratge, des del moment en què es dicti el laude, des del desistiment del procediment arbitral o des de la finalització d'aquest per les altres causes establertes per la llei.

d) En cas de reconeixement del dret al qual es vincula la pretensió i en cas de renúncia a la prescripció en curs, des del moment en què passin a ser eficaços.

[Ref. BOE-A-2015-6014](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-6014).

Article 121-15. Suspensió per força major

1. La prescripció se suspèn si la persona titular de la pretensió no la pot exercir, ni per ella mateixa ni per mitjà de representant, per causa de força major concurrent en els sis mesos immediatament anteriors al venciment del termini de prescripció.

2. Els efectes de la suspensió no s'inicien en cap cas abans dels sis mesos establerts per l'apartat 1, encara que la força major sigui preexistent.

Article 121-16. Suspensió per raons personals o familiars

La prescripció també se suspèn:

a) En les pretensions de les quals siguin titulars persones menors d'edat o amb discapacitat mentre no disposin de representació legal o mentre no hagin nomenat un apoderat, d'acord amb el que estableix l'article 222-2.1, en l'àmbit de les seves funcions.

b) En les pretensions entre cònjuges, mentre dura el matrimoni, fins a la separació legal o de fet.

c) En les pretensions entre els membres d'una parella estable, mentre es manté la convivència.

d) En les pretensions entre el pare o la mare i els fills en potestat, fins que aquesta s'extingeix per qualsevol causa.

e) En les pretensions entre la persona que exerceix els càrrecs de tutor, curador, administrador patrimonial, defensor judicial o acollidor i la persona menor o que tingui la capacitat judicialment modificada, mentre es manté la funció corresponent.

f) En les pretensions entre la persona protegida i l'apoderat, d'acord amb el que estableix l'article 222-2.1, en l'àmbit de les seves funcions.

[Ref. BOE-A-2017-2466#df](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2017-2466). [Ref. BOE-A-2010-13312](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2010-13312).

Article 121-17. Suspensió respecte a l'herència jacent

La prescripció de les pretensions entre les persones cridades a heretar i l'herència jacent se suspèn mentre no sigui acceptada l'herència.

Article 121-18. Suspensió per raó de la mediació

1. La sol·licitud d'inici de la mediació, feta de conformitat amb la llei que la regula, suspèn la prescripció de les pretensions des de la data en la qual consti la recepció d'aquesta sol·licitud pel mediador o el dipòsit d'aquesta davant la institució de mediació.

2. Si en el termini de quinze dies naturals, a comptar de la recepció o el dipòsit de la sol·licitud, no se signa l'acta de la sessió constitutiva del procediment de mediació, es reprèn el còmput del termini de prescripció.

3. La suspensió es prolonga fins a la data de la signatura de l'acord de mediació o, subsidiàriament, la signatura de l'acta final, o fins que finalitza la mediació per alguna de les causes establertes per la llei que la regula.

[Ref. BOE-A-2015-6014](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-6014).

Article 121-19. Al·legació i efectes de la suspensió

1. La suspensió de la prescripció no pot ser tinguda en compte d'ofici pels tribunals, sinó que ha de ser al·legada per la part a qui beneficia, llevat de la produïda en els supòsits establerts per l'article 121-16.a), quan afecti persones que encara siguin menors o que siguin incapaces.

2. El temps durant el qual la prescripció queda suspesa no es computa en el termini de prescripció.

[Ref. BOE-A-2015-6014](https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-2015-6014).

Article 121-20. Prescripció decennal

Les pretensions de qualsevol classe prescriuen als deu anys, llevat que algú hagi adquirit abans el dret per usucapió o que el present Codi o les lleis especials disposin una altra cosa.

Article 121-21. Prescripció triennal

Prescriuen als tres anys:

a) Les pretensions relatives a pagaments periòdics que s'hagin d'efectuar per anys o terminis més breus.

b) Les pretensions relatives a la remuneració de prestacions de serveis i d'execucions d'obra.

c) Les pretensions de cobrament del preu en les vendes al consum.

d) Les pretensions derivades de responsabilitat extracontractual.

Article 121-22. Prescripció anual

Les pretensions protectores exclusivament de la possessió prescriuen al cap d'un any.

Article 121-23. Còmput del termini

1. El termini de prescripció s'inicia quan, nascuda i exercible la pretensió, la persona titular d'aquesta coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que la fonamenten i la persona contra la qual pot exercir-se.

2. En el còmput del termini de prescripció no s'exclouen els dies inhàbils ni els festius. El còmput de dies es fa per dies sencers. El dia inicial s'exclou i el dia final s'ha de complir totalment.

3. El còmput de mesos o anys es fa de data a data. Si en el mes del venciment no existeix el dia corresponent a l'inicial, es considera que el termini finalitza l'últim dia del mes.

Article 121-24. Termini de preclusió

Qualsevol pretensió susceptible de prescripció s'extingeix en tot cas pel transcurs ininterromput de trenta anys des del seu naixement, amb independència que hagin concorregut en la mateixa causes de suspensió o que les persones legitimades per exercir-la no hagin conegut o no hagin pogut conèixer les dades o les circumstàncies a què fa referència l'article 121-23, en matèria de còmput de terminis.

CAPÍTOL II. La caducitat

Article 122-1. Caducitat d'accions i altres poders jurídics

1. Les accions i els poders de configuració jurídica sotmesos a caducitat s'extingeixen pel venciment dels terminis corresponents.

2. La caducitat de les accions o dels poders de configuració jurídica deixa de tenir efecte únicament si una persona legitimada els exerceix adequadament.

3. Les normes sobre caducitat són de naturalesa imperativa, sense perjudici del que disposa l'article 122-3.1 en matèria de suspensió.

Article 122-2. Caducitat en les relacions jurídiques indisponibles

1. En les relacions jurídiques indisponibles els terminis establerts legalment no poden suspendre's.

2. En les relacions jurídiques indisponibles la caducitat ha de ser apreciada d'ofici pels tribunals.

Article 122-3. Caducitat en les relacions jurídiques disponibles

1. El termini de caducitat se suspèn d'acord amb el que estableixen els articles del 121-15 al 121-19 pel que fa a la suspensió de la prescripció, o per acord exprés de les parts. La suspensió s'aixeca una vegada exhaurit el termini pactat o, en el seu defecte, a partir del moment en el qual qualsevol de les parts denunciï l'acord de forma fefaent.

2. Quan es tracta de relacions jurídiques disponibles, la caducitat no ha de ser apreciada d'ofici pels tribunals, sinó que ha de ser al·legada per una persona legitimada.

Article 122-4. Caducitat convencional

La caducitat convinguda per les parts es regeix, en defecte de pacte, per les disposicions sobre caducitat en les relacions jurídiques disponibles establertes per el present Codi.

Article 122-5. Còmput del termini i preclusió

1. El termini de caducitat s'inicia, en defecte de normes específiques, quan neix l'acció o quan la persona titular pot conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten l'acció i la persona contra la qual pot exercir-se. En tot cas, s'aplica també a la caducitat el que disposa l'article 121-24 en matèria de preclusió.

2. En el còmput del termini de caducitat no s'exclouen els dies inhàbils ni els festius. El còmput de dies es fa per dies sencers. El dia inicial s'exclou i el dia final s'ha de complir totalment.

3. El còmput de mesos o anys es fa de data a data. Si en el mes del venciment no existeix el dia corresponent a l'inicial, es considera que el termini finalitza l'últim dia del mes.

Disposició transitòria única

Les normes del llibre primer del Codi civil de Catalunya que regulen la prescripció i la caducitat s'apliquen a les pretensions, les accions i els poders de configuració jurídica nascuts i encara no exercits amb anterioritat a l'1 de gener de 2004, amb les excepcions que resulten de les normes següents:

a) L'inici, la interrupció i el reinici del còmput de la prescripció produïts abans de l'1 de gener de 2004 es regulen per les normes vigents fins aquell moment.

b) Si el termini de prescripció establert per la present Llei és més llarg, la prescripció es consuma quan ha transcorregut el termini establert per la regulació anterior.

c) Si el termini de prescripció establert per la present Llei és més curt que el que establia la regulació anterior, s'aplica l'establert per la present Llei, el qual comença a comptar des de l'1 de gener de 2004. Tanmateix, si el termini establert per la regulació anterior, tot i sent més llarg, s'exhaureix abans que el termini establert per la present Llei, la prescripció es consuma quan ha transcorregut el termini establert per la regulació anterior.

Disposició final primera

Queden substituïts pels preceptes corresponents de la present Llei els articles 1, 2, 3 i 344 i les disposicions finals segona i quarta del Decret legislatiu 1/1984.

Disposició final segona

La present Llei entra en vigor als vint dies d'haver estat publicada en el «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya», llevat de l'article 7, que aprova els títols I i II del llibre primer del Codi civil de Catalunya, i la disposició final primera, que entren en vigor l'1 de gener de 2004.

Per tant, ordeno que tots els ciutadans als quals sigui d'aplicació aquesta Llei cooperin en el seu compliment i que els tribunals i autoritats als quals correspongui la facin complir.

Palau de la Generalitat, 30 de desembre de 2002. — NÚRIA DE GISPERT I CATALÀ, Consellera de Justícia. — JORDI PUJOL, President.

Font i provença

Títol original: Ley 29/2002, de 30 de diciembre, primera Ley del Código Civil de Cataluña. Traduït de l'original en castellà per la redacció de plet.cat.

Versió de la traducció: 1 · actualitzada el 2026-06-09 · font: legalize-es (commit d8371db98c, hash 79c6b046a941).

Aquesta és una traducció no oficial amb finalitat informativa. No és assessorament jurídic ni el text oficial. Comprova sempre la versió oficial vigent a les fonts enllaçades abans de prendre decisions.