Llei 5/2009, de 28 d'abril, dels recursos contra la qualificació negativa dels títols o les clàusules concretes en matèria de dret català que s'hagin d'inscriure en un registre de la propietat, mercantil o de béns mobles de Catalunya

Preàmbul

L'article 147.2 de l'Estatut d'autonomia atribueix a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de règim dels recursos sobre la qualificació dels títols o les clàusules concretes en matèria de dret català que s'hagin d'inscriure en un registre de la propietat, mercantil o de béns mobles de Catalunya, la qual cosa, d'acord amb l'article 110 del mateix Estatut, implica que en aquest àmbit concret la Generalitat exerceix la potestat legislativa, la reglamentària i la funció executiva. L'objectiu principal d'aquesta assumpció competencial és la preservació i protecció del dret català, objectiu que també era present en el derogat article 20.1.e de l'Estatut de 1979, malgrat que per la via d'atribuir el coneixement d'aquests recursos als òrgans jurisdiccionals situats a Catalunya, és a dir, sense al·ludir de manera expressa a la competència legislativa per fixar un règim específic d'aquests. Per això, la Llei 4/2005, de 8 d'abril, dels recursos contra les qualificacions dels registradors de la propietat de Catalunya, es va haver de fonamentar en la competència general en matèria de dret civil i en la relativa a les especialitats processals.

La Llei 4/2005 va significar un important pas endavant en la consecució de l'objectiu de la salvaguarda del dret català i va esbossar mínimament el règim dels recursos. La pressa, no obstant, amb la qual es va haver d'abordar la tramitació, atès que havia d'omplir-se el buit que havia generat el fet que la presidència del Tribunal Superior de Justícia es declarés incompetent per conèixer del recurs governatiu, va portar a una regulació de mínims que es limitava a fixar els criteris que determinen les competències material i funcional i, quant a la resta, optava, genèricament, per remetre a la legislació hipotecària.

L'experiència derivada de l'aplicació pràctica de la Llei 4/2005, en els més de tres anys de vigència, ha posat de manifest algunes insuficiències i alguns defectes que la present llei pretén esmenar. En aquest sentit, la present llei introdueix més precisió en les regles d'atribució de la competència a la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques, que s'adapten millor al nou marc estatutari. Així, l'atribució a l'esmentada direcció general del coneixement dels recursos contra la qualificació dels títols o les clàusules concretes en matèria de dret català deixa de tenir com a únic punt de referència que els recursos es fonamentin en una infracció de les normes del dret català i explicita que inclou també aquells altres recursos en què és la qualificació impugnada la que es fonamenta.

Així mateix, el fet que, just mig any després de l'entrada en vigor de la llei catalana, el legislador estatal, per mitjà de la Llei 24/2005, de 18 de novembre, de reformes per a l'impuls a la productivitat, modifiqués, entre d'altres, els articles 66, paràgrafs primer i tercer; 324, paràgraf primer; 327, paràgrafs primer, cinquè i desè; i 328, paràgrafs primer, segon i quart, de la Llei hipotecària, relatius al recurs governatiu, va plantejar dubtes als operadors jurídics sobre si la modificació afectava la regulació catalana que acabava d'aprovar-se o, en altres paraules, sobre si la remissió que aquesta feia a la Llei hipotecària tenia caràcter estàtic o dinàmic. Els dubtes van haver de ser inicialment resolts, per via de recurs, per la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques, que va entendre que la remissió era de caràcter dinàmic, criteri que la present llei també considera adequat. S'entén que el manteniment d'una tramitació dels recursos contra la qualificació dels registradors el més homogènia possible, és a dir, amb independència de quin sigui l'òrgan que té la competència funcional, facilita l'actuació dels operadors jurídics i, sobretot, garanteix la seguretat jurídica preventiva en relació amb els drets i titularitats objecte de la inscripció en el registre. Aquesta és la raó per la qual la present llei manté la tècnica de la remissió genèrica, oberta i de caràcter dinàmic a la legislació hipotecària i a les demés normes reguladores del recurs sobre la qualificació dels títols o les clàusules concretes en matèria de dret català, sens perjudici, naturalment, de la fixació d'unes especificitats pròpies i fent les adaptacions pertinents.

Una d'aquestes especificitats, la més destacable, és que el recurs governatiu es configura com a necessàriament previ a la via judicial. El fet que tots els recursos hagin de ser resolts, en primer lloc, per la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques ha de permetre assolir, en aquesta instància administrativa, una doctrina uniforme sobre les qualificacions dels registradors relatives al dret català. Aquesta uniformitat és especialment convenient en uns moments en què el desenvolupament legislatiu del dret català és ingent. És per això que continua considerant-se especialment convenient, com ho feia constar el preàmbul de la Llei 4/2005, que la impugnació judicial estigui centralitzada en un únic òrgan judicial, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i no dispersa en els diferents jutjats de primera instància. Ara bé, per tal que això arribi a ser efectiu cal que ho estableixi una llei orgànica.

La present llei fixa també el procediment que s'ha de seguir a l'hora de decidir elevar el recurs a la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques, procediment que s'assenta sobre la base que les indicacions que facin els recurrents sobre la competència per resoldre no vinculen els registradors. Tot això, en el marc del principi de cooperació entre administracions com a essència del model d'organització territorial de l'estat autonòmic, principi que es tradueix en el deure recíproc de suport i lleialtat institucionals. Igualment, en el supòsit que hi hagi diversos recurrents i un fonamenti el seu recurs en una norma del dret català i un altre no, la present llei opta pel principi d'unitat del recurs i n'atribueix el coneixement a la pròpia Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques. Pel que fa a la formació de l'expedient, es reforça també la utilitat de l'informe dels registradors, precisant que pot anar més enllà de la simple ordenació dels actes del procediment administratiu i, per tant, que pot aclarir succintament les qüestions que siguin precises, sense introduir, no obstant, nous arguments ni causar indefensió al recurrent.

D'altra banda, s'estableix que els registradors han de donar trasllat del recurs, segons escaigui, als notaris, a l'autoritat judicial o als funcionaris que hagin expedit el títol, si no són els recurrents, així com als titulars dels drets reals presentats, inscrits, anotats o que constin per nota al marge en el registre i puguin resultar perjudicats per la resolució, sense que pugui estendre's a altres persones. Igualment, si la qualificació negativa es fonamenta en la manca del consentiment d'una persona o en la manca d'una llicència o d'una autorització administrativa, la interposició del recurs també s'ha de notificar a aquella persona i, si escau, a l'autoritat o a l'organisme competents. Cal tenir en compte, en qualsevol cas, que en aquest procediment administratiu només es decideix sobre la procedència de la pràctica d'un assentament i, per tant, que els tercers mantenen intacta la possibilitat d'exercir les accions que estimin pertinents per a la defensa dels seus drets.

La present llei esvaeix els dubtes que s'havien suscitat sobre l'execució de les resolucions estimatòries de la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques, aclarint que, perquè els registradors les compleixin, cal que els interessats aportin al registre els documents de què es tracti. En relació amb la legitimació de notaris i registradors per recórrer les resolucions d'aquest òrgan directiu, la present llei també aclareix que només poden fer-ho en els mateixos termes establerts per la Llei hipotecària. Això és així perquè es parteix de la base que l'esmentada direcció general s'assimila plenament a la Direcció General dels Registres i del Notariat, i que els criteris de legitimació no es veuen alterats per la manca de dependència jeràrquica.

Finalment, s'ha considerat convenient establir una doble via de consultes a la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques. La primera es refereix a les consultes relacionades amb la interpretació d'aquesta llei procedimental, les quals competen només als registradors, com a funcionaris encarregats de la tramitació de l'expedient; la segona possibilita que el Col·legi de Notaris de Catalunya i el Deganat Autonòmic del Col·legi de Registradors de la Propietat i Mercantils puguin adreçar consultes, relatives al dret català substantiu, a la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques i que aquesta les hagi de respondre, en aquest cas amb caràcter vinculant per a tots els notaris i registradors.

Disposicions addicionals

Disposició addicional primera. Còmput dels terminis

El còmput dels terminis fixats per la present llei s'ha de fer d'acord amb allò establert per la Llei de l'Estat 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, modificada per la Llei 4/1999, de 13 de gener.

Disposició addicional segona. Competència de la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques

La competència que la present llei atribueix a la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques s'entén atribuïda a aquesta o al centre directiu de la Generalitat que tingui atribuïda la competència per raó de la matèria en el moment en què s'interposa el recurs.

Disposició transitòria. Publicitat de les sentències

Allò establert per l'article 5.2 sobre la publicació de les sentències dictades en procediments judicials que anul·len les resolucions de la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques s'aplica a les sentències dictades després de l'entrada en vigor de la present llei, encara que el procediment s'hagi iniciat abans.

Disposició derogatòria

Queda derogada la Llei 4/2005, de 8 d'abril, dels recursos contra les qualificacions dels registradors de la propietat de Catalunya.