Text legal · Traducció no oficial
Llei 4/1985, de 21 de març, d'Extradició Passiva
Traducció catalana no oficial, amb resum, índex i enllaç al text oficial. No és assessorament jurídic.
- Identificador
- Ley 4/1985
- Àmbit
- Estatal
- Estat
- Vigent
- Publicació
Resum en català
Aquesta llei regula les condicions, els procediments i els efectes de l'extradició passiva a Espanya. Estableix els requisits que han de complir les sol·licituds d'extradició formulades per estats estrangers, els motius per concedir-la o denegar-la, el procediment judicial davant l'Audiència Nacional i el paper del Govern en la decisió final. La norma garanteix la intervenció judicial des de l'inici de qualsevol privació de llibertat i preserva els drets fonamentals de la persona reclamada durant tot el procediment.
A qui afecta i abast
Afecta totes les persones reclamades en extradició per estats estrangers, els òrgans judicials competents —Jutjat Central d'Instrucció i Sala Penal de l'Audiència Nacional— i el Govern de l'Estat en l'exercici de les seves competències executives en matèria d'extradició.
Text traduït (no oficial)
Preàmbul
El règim de l'extradició passiva, especialment pel que fa al procediment que s'ha de seguir per a la seva concessió, havia estat regulat per la Llei de 26 de desembre de 1958.
En el temps relativament escàs de vigència d'aquell règim, aquest havia evidenciat la seva inadequació, tant en l'aspecte intern com en l'internacional.
En el primer, la Constitució espanyola extrema les garanties i formalitats que cal seguir per al respecte d'un dret tan fonamental com la llibertat de les persones, que per la seva pròpia essència, en tot cas, resta sota el control de l'autoritat judicial, i, lògicament, també quan la persona reclamada en extradició ha de ser privada d'aquella llibertat com a mesura cautelar que garanteixi el lliurament al país reclamant, si tal extradició fos acordada.
D'altra banda, la ratificació per part d'Espanya de diversos convenis europeus sobre la matèria —Repressió del Terrorisme, de 9 de maig de 1980; el d'Assistència Judicial en Matèria Penal, de 14 de juliol de 1982, i, especialment, el d'Extradició, de 21 d'abril de 1982— fa indispensable una revisió a fons de la llei interna per suprimir criteris obsolets i recollir aquells altres que la tècnica internacional ha perfeccionat al llarg del temps fins a ser acceptats per la generalitat dels països.
La present llei manté el mateix sistema i principi cardinal de l'anterior, en el sentit que l'extradició, com a acte de sobirania en relació amb altres estats, és funció del poder executiu, sota l'imperi de la Constitució i de la llei, sense perjudici del seu aspecte tècnic penal i processal que han de resoldre els tribunals en cada cas amb la intervenció del Ministeri Fiscal.
Les novetats més substancials que la llei conté són les següents:
Primera. En matèria tan fonamental com la presó preventiva, se segueix íntegrament el criteri constitucional de donar intervenció al jutge des d'un principi, suprimint, en conseqüència, el règim antic que permetia la detenció sense intervenció judicial, fins a la resolució de l'expedient per via governativa. La seva durada s'acomoda al criteri dels nous convenis europeus, no solament per unificar criteris sobre la matèria, sinó perquè, al mateix temps, se suprimeixen terminis intermedis que podien induir, i sovint havien induït, a confusió.
El termini de presó preventiva per a casos d'urgència es fixa en quaranta dies, temps ja consagrat en la pràctica judicial recent i que s'estima suficient perquè l'estat reclamant tramiti la demanda d'extradició, atès que aquesta s'ha de formular sobre la base de la mateixa sentència condemnatòria o interlocutòria de presó que justifica aquella mesura provisional.
A aquest termini en segueix un altre de quaranta dies, a partir de la presentació formal de la demanda, la qual cosa suposa un total màxim de vuitanta dies, que, unit al temps que exigeixi la tramitació en fase purament judicial, no ha de sobrepassar, en cap cas, per respecte al principi de presumpció d'innocència i al dret fonamental a la llibertat, els límits màxims assenyalats en el nostre dret per a la presó provisional.
Tampoc conté aquesta llei previsions que puguin limitar l'arbitri judicial o contradir el règim general instaurat per la Llei orgànica 7/1983, de 23 d'abril, sobre aquesta matèria en desplegament de preceptes constitucionals.
Segona. Quant als fets que poden donar lloc a l'extradició, se segueix el sistema d'identitat normativa o doble incriminació juntament amb el d'obertura en els tipus. N'hi ha prou que la infracció estigui tipificada en la legislació d'ambdós països, sense que, en conseqüència, hagi d'estar inclosa en una llista tancada; sistema aquest oblidat en l'actualitat, tot i que continua imperant en vells convenis bilaterals del segle passat.
Novetat important en aquesta matèria és la fixació d'un límit mínim a la gravetat del fet, determinada per la pena aplicable —un any— o aplicada en sentència condemnatòria —quatre mesos—. Se segueix així l'orientació marcada pel Conveni europeu; ja que aquest comprèn, a més de les penes, les mesures de seguretat privatives de llibertat de la mateixa durada.
Tercera. Com a excepcions a l'extradició, es manté la dels nacionals i els supòsits que siguin de la competència dels tribunals espanyols, uns i altres per raó de sobirania, la qual cosa no implica impunitat, ja que, en ambdós supòsits, s'invitarà el país reclamant a remetre les actuacions seguides perquè els presumptes culpables puguin ser jutjats a Espanya.
Per la resta, es mantenen també altres excepcions, delictes militars, de premsa, privats amb algunes limitacions, etc. Però se silencien altres casos com les faltes o contravencions administratives, la cita dels quals era innecessària.
En tot cas i per la mateixa raó de no existir tractat vinculant, es declara sempre facultativa la concessió de l'extradició, article segon, amb la qual Espanya, a la vista de les circumstàncies concurrents, podrà decidir amb llibertat cada demanda d'extradició.
Quarta. S'estableix la facultat del Govern de no procedir a l'extradició, fins i tot havent-la considerada procedent el tribunal, en base al principi de reciprocitat, sobirania, seguretat, ordre públic i altres interessos d'Espanya. Amb això se segueixen els sistemes francès i italià en els quals la decisió favorable a l'extradició no és obligatòria, si bé es precisen els criteris d'aquesta última decisió del Govern tal com estableix la legislació suïssa.
Cinquena. Es mantenen les dues fases del procediment d'extradició, inclosos els tràmits per a casos d'urgència, degudament acomodats a les facultats judicials per acordar la presó preventiva. No obstant, i atenent precedents que ho aconsellen, s'admet el recurs de súplica contra les interlocutòries del propi tribunal, que, amb el de reforma ja admès en la llei fins ara vigent, permeten possibles correccions, abans vetades en aquesta segona part del procediment judicial, que podrien resultar aconsellables davant de circumstàncies concretes posades de manifest pels propis interessats o pel Ministeri Fiscal.
Sisena. D'altres adaptacions afecten especialment l'extradició en trànsit que, per circumstàncies poc comprensibles, ha estat objecte de reserva per part d'Espanya en ratificar el Conveni Europeu d'Extradició, i que, en conseqüència, només es concedirà als països que l'han ratificat, en les mateixes condicions que l'extradició ordinària, pretermetent el procediment més racional, àgil i aconsellable que admet el propi Conveni. No sembla que s'hagin de concedir als altres països beneficis o avantatges que per aquesta reserva es neguen als que han ratificat el Conveni europeu i, en règim de reciprocitat, al propi estat espanyol. Únicament s'admet el supòsit excepcional.
Setena. Potser també, com a novetat digna d'esment, cal citar el procediment consignat per a l'ampliació d'extradició com a complement indispensable del principi d'especialitat, que permetrà atorgar autorització per procedir per fets anteriors i diferents dels que van motivar el lliurament. Es recull així el criteri del Conveni europeu, el seguit amb altres països i, en definitiva, el que resulta aconsellable per evitar situacions anteriors d'impunitat per delictes, fins i tot més greus i rebutjables en el concert social, que el que va motivar l'extradició concedida.
Vuitena. S'ha suprimit l'autorització que la llei anterior concedia al Govern per «convenir reciprocitat en matèria d'extradició», per considerar que tal autorització podria vulnerar l'article 94 de la Constitució, que, per als supòsits que contempla en el seu apartat c), requereix autorització prèvia de les Corts Generals, autorització que s'ha d'entendre per a cada «Conveni», el contingut del qual s'ha de sotmetre prèviament al Parlament. La qual cosa no exclou l'aplicació del principi de reciprocitat en cada cas concret, d'acord amb l'article 1r, autoritzat per l'article 13.3 de la mateixa Constitució, fins i tot existint tants tractats com lleis d'extradició.
Novena. També s'han suprimit les referències al grau de participació (autors, còmplices i encobriders) o al d'execució del delicte (intentat, frustrat i consumat), per antiquades i innecessàries. El Conveni europeu tampoc no les recull. N'hi haurà prou, en conseqüència, que a la persona reclamada li correspongui una de les penes que poden motivar l'extradició perquè, amb o sense aquelles indicacions, pugui acordar-se el seu lliurament.
Per últim, es tracta d'una llei que, si bé s'inspira en el Conveni europeu, potser el més perfeccionat, no suposa necessàriament una execució, compliment o desplegament del mateix ni de cap altre. De no existir Conveni o no havent-lo ratificat Espanya, la llei seguiria sent necessària. Així, doncs, no es considera preceptiva la consulta al Consell d'Estat que preveu l'article 21.2 de la seva llei orgànica reguladora.
Article primero.
Les condicions, els procediments i els efectes de l'extradició passiva es regiran per la present llei, excepte en allò expressament previst en els tractats en els quals Espanya sigui part.
En tot cas, l'extradició només es concedirà atenent al principi de reciprocitat. El Govern podrà exigir una garantia de reciprocitat a l'estat requirent.
Article segundo.
Es podrà concedir l'extradició per aquells fets per als quals les lleis espanyoles i les de la part requirent assenyalin una pena o mesura de seguretat la durada de la qual no sigui inferior a un any de privació de llibertat en el seu grau màxim o a una pena més greu, o quan la reclamació tingui per objecte el compliment de condemna a una pena o mesura de seguretat no inferior a quatre mesos de privació de llibertat per fets també tipificats en la legislació espanyola.
Quan la sol·licitud es refereixi a diversos fets i només concorrin en alguns d'ells els requisits del paràgraf anterior sobre durada de les penes o mesures de seguretat, l'acord d'extradició podrà estendre's també als que tinguin assenyalada penalitat inferior.
Si la sol·licitud d'extradició es basa en sentència dictada en rebel·lia de la persona reclamada, en la qual aquesta hagi estat condemnada a pena que, d'acord amb la legislació espanyola, no pot ser imposada a qui no hagi estat present en l'acte del judici oral, es concedirà l'extradició condicionant-la que la representació diplomàtica a Espanya del país requirent, en el termini que se li exigeixi, ofereixi garanties suficients que la persona reclamada serà sotmesa a nou judici en el qual haurà d'estar present i degudament defensada.
Article tercero.
1. No es concedirà l'extradició d'espanyols, ni la d'estrangers per delictes dels quals correspongui conèixer als tribunals espanyols, d'acord amb l'ordenament nacional. La qualitat de nacional serà apreciada pel tribunal competent per conèixer de l'extradició en el moment de la decisió sobre aquesta, d'acord amb els preceptes corresponents de l'ordenament jurídic espanyol, i sempre que no hagués estat adquirida amb el propòsit fraudulent de fer impossible l'extradició.
2. Quan procedeixi denegar l'extradició pel motiu previst en l'apartat anterior, si l'estat en què s'hagin executat els fets així ho demanés, el Govern espanyol donarà compte del fet que va motivar la demanda al Ministeri Fiscal a fi que es procedeixi judicialment, si escau, contra la persona reclamada. Si així s'acordés, sol·licitarà de l'estat requirent que remeti les actuacions practicades o còpia d'aquestes, per continuar el procediment penal a Espanya.
3. Quan el delicte s'hagués comès fora del territori del país que sol·liciti l'extradició, aquesta podrà ser denegada si la legislació espanyola no autoritzés la persecució d'un delicte del mateix gènere comès fora d'Espanya.
Article cuarto.
No es concedirà l'extradició en els casos següents:
1r. Quan es tracti de delictes de caràcter polític, sense considerar com a tals els actes de terrorisme; els crims contra la Humanitat previstos pel Conveni per a la prevenció i penalització del crim de genocidi adoptat per l'Assemblea General de les Nacions Unides, ni l'atemptat contra la vida d'un cap d'estat o d'un membre de la seva família.
2n. Quan es tracti de delictes militars tipificats per la legislació espanyola i sense perjudici del que s'estableixi al respecte en els convenis internacionals subscrits i ratificats per Espanya; dels comesos a través dels mitjans de comunicació social en l'exercici de la llibertat d'expressió, i dels que només són perseguibles a instància de part, amb excepció dels delictes de violació, estupre, rapte i abusos deshonests.
3r. Quan la persona reclamada hagi de ser jutjada per un tribunal d'excepció.
4t. Quan s'hagi extingit la responsabilitat criminal, d'acord amb la legislació espanyola o la de l'estat requirent.
5è. Quan la persona reclamada hagi estat jutjada o ho estigui sent a Espanya pels mateixos fets que serveixin de base a la sol·licitud d'extradició. Podrà, no obstant, accedir-s'hi quan s'hagués decidit no entaular persecució o posar fi al procediment pendent pels esmentats fets i no hagi tingut lloc per sobreseïment lliure o qualsevol altra resolució que hagi de produir l'efecte de cosa jutjada.
6è. Quan l'estat requirent no donés la garantia que la persona reclamada en extradició no serà executada o que no serà sotmesa a penes que atemptin contra la seva integritat corporal o a tractes inhumans o degradants.
7è. Quan l'estat requirent no hagués donat les garanties exigides en el paràgraf 3r de l'article segon.
8è. Quan a la persona reclamada li hagués estat reconeguda la condició d'asilada. El no reconeixement de la condició d'asilada, qualsevol que sigui la seva causa, no impedirà la denegació de l'extradició per qualsevol de les causes previstes en aquesta llei.
Article quinto.
Igualment podrà denegar-se l'extradició:
1r. Si hi hagués raons fonamentades per creure que la sol·licitud d'extradició, motivada per un delicte de naturalesa comuna, s'ha presentat amb la finalitat de perseguir o castigar una persona per consideracions de raça, religió, nacionalitat o opinions polítiques, o que la situació d'aquesta persona corre el risc de veure's agreujada per tals consideracions.
2n. Quan la persona reclamada sigui menor de divuit anys en el moment de la demanda d'extradició i, tenint residència habitual a Espanya, es consideri que l'extradició pot impedir la seva reinserció social, sense perjudici d'adoptar, d'acord amb les autoritats de l'estat requirent, les mesures més apropiades.
Article sexto.
Si la resolució ferma del tribunal denegués l'extradició, aquesta resolució serà definitiva i no podrà concedir-se aquella.
La resolució del tribunal declarant procedent l'extradició no serà vinculant per al Govern, que podrà denegar-la en l'exercici de la sobirania nacional, atenent al principi de reciprocitat o a raons de seguretat, ordre públic o altres interessos essencials per a Espanya.
Contra el que acordi el Govern no cabrà cap recurs.
Article séptimo.
1. La sol·licitud d'extradició es formularà per via diplomàtica, o directament per escrit del ministre de Justícia de la part requirent al ministre de Justícia espanyol, i haurà d'anar acompanyada de:
a) La sentència condemnatòria o la interlocutòria de processament i presó o resolució anàloga d'acord amb la legislació del país requirent, amb expressió sumària dels fets i el lloc i data en què van ser realitzats.
b) Tantes dades com siguin conegudes sobre la identitat, nacionalitat i residència del subjecte reclamat i, si és possible, la seva fotografia i empremtes dactilars.
c) Còpia dels textos legals amb expressió de la pena aplicable.
d) Si el fet estigués castigat amb alguna de les penes a les quals es refereix el número 6è de l'article quart, l'estat requirent donarà seguretats, suficients a judici del Govern espanyol, que tals penes no seran executades.
2. Els esmentats documents, originals o en còpia autèntica, s'acompanyaran d'una traducció oficial al castellà.
Article octavo.
1. En cas d'urgència podrà ser interessada la detenció com a mesura preventiva, si bé haurà de fer-se constar expressament en la sol·licitud que aquesta respon a una sentència condemnatòria o manament de detenció ferms, amb expressió de la data i dels fets que la motiven, temps i lloc de la comissió d'aquests i filiació de la persona la detenció de la qual s'interessés, amb oferiment de presentar seguidament la demanda d'extradició.
2. La sol·licitud de detenció preventiva es remetrà per via postal, telegràfica o qualsevol altre mitjà que deixi constància escrita, bé per via diplomàtica, bé directament al Ministeri de Justícia, bé per conducte de l'Organització Internacional de Policia Criminal, i si en ella constessin totes les circumstàncies necessàries, es procedirà a la detenció de la persona reclamada, posant-la a disposició del Jutjat Central d'Instrucció de guàrdia en un termini no superior a vint-i-quatre hores perquè, si ho estima procedent, decreti la presó provisional, que deixarà sense efecte si transcorreguts quaranta dies el país requirent no hagués presentat en forma la sol·licitud d'extradició.
3. El jutge podrà, en qualsevol moment i atenent a les circumstàncies del cas, acordar la llibertat del detingut, adoptant alguna o algunes de les mesures següents per evitar la seva fugida: vigilància a domicili, ordre de no absentar-se d'un lloc determinat sense l'autorització del jutge, ordre de presentar-se periòdicament davant l'autoritat designada pel jutge, retirada de passaport i prestació d'una fiança. L'incompliment d'aquestes mesures donarà lloc a la presó provisional dins del termini establert en l'apartat anterior.
La posada en llibertat, amb o sense mesures alternatives de la presó provisional, no serà obstacle per a una nova detenció ni per a l'extradició, si la sol·licitud d'aquesta arribés després de l'expiració del termini esmentat en l'apartat anterior.
4. En tot cas, s'informarà el país reclamant de les resolucions adoptades, especialment i amb la urgència possible, de la detenció i del termini dins del qual haurà de presentar-se la demanda d'extradició.
Article noveno.
1. Quan la sol·licitud s'hagués formulat per via diplomàtica, el Ministeri d'Afers Exteriors remetrà al de Justícia la sol·licitud d'extradició amb expressió de la data en què s'hagués rebut.
2. El Ministeri de Justícia, ateses les circumstàncies de la sol·licitud i quan la persona reclamada no estigués ja detinguda preventivament, podrà interessar del Ministeri de l'Interior que procedeixi a la detenció de la persona reclamada i la posi a disposició del Jutjat Central d'Instrucció de guàrdia, i remetrà a aquest jutge informació suficient sobre la demanda d'extradició.
Posada a disposició judicial la persona reclamada i a la vista de la informació rebuda, el jutge podrà acordar la presó provisional del detingut.
3. El Ministeri de Justícia, en un termini màxim de vuit dies, comptats des del següent al de la recepció de la sol·licitud, o si escau, dels justificants, aclariments o traduccions per ell reclamats, elevarà al Govern una proposta motivada sobre si ha lloc o no a continuar per via judicial el procediment d'extradició en base als articles 2n a 5è d'aquesta llei.
4. El Govern adoptarà la seva decisió dins del termini de quinze dies, comptats des de l'elevació de la proposta pel Ministeri de Justícia. Transcorregut aquest termini sense que el Govern hagi adoptat resolució, el Ministeri de Justícia ho farà en el seu nom, dins dels tres dies següents a l'expiració del mateix, sense perjudici del que s'estableix en l'apartat 5 d'aquest article.
5. Quan l'acord sigui denegatori es posarà en coneixement de l'estat requirent. Si la persona reclamada estigués en presó, es notificarà al jutge que l'hagués decretada perquè acordi la seva llibertat.
Article diez.
Quan el procediment s'iniciï per petició urgent de detenció preventiva, d'acord amb l'article 8è, apartats un i dos, la presó preventiva es deixarà sense efecte si transcorreguts quaranta dies l'estat requirent no hagués presentat en forma la sol·licitud d'extradició per via diplomàtica davant el Ministeri d'Afers Exteriors o directament davant el Ministeri de Justícia espanyols. Si s'hagués presentat dins d'aquest termini de quaranta dies, aquest s'ampliarà a quaranta dies més, per donar temps que el Ministeri de Justícia i el Govern espanyols puguin complir el que s'estableix en l'article anterior, números tres i quatre.
Si el procediment s'inicia per la recepció de la sol·licitud d'extradició per via diplomàtica davant el Ministeri d'Afers Exteriors o directament davant el Ministeri de Justícia espanyols, el jutge central d'Instrucció competent deixarà sense efecte la presó provisional de la persona reclamada que hagués decretat, si no rep dins del termini de quaranta dies l'acord governatiu de continuació per via judicial del procediment d'extradició.
El límit màxim de la presó provisional de la persona reclamada i els drets que corresponen al detingut per causa d'extradició es regiran en allò no previst per aquesta llei, pels preceptes corresponents de la Llei d'Enjudiciament Criminal.
Article once.
Si el Govern acordés la continuació del procediment per via judicial, remetrà l'expedient al Jutjat Central d'Instrucció, i si la persona reclamada no estigués en presó, el Ministeri de Justícia oficiarà també al Ministeri de l'Interior perquè es practiqui la detenció, es redacti l'oportú atestat i en el termini de vint-i-quatre hores següents es posi el detingut, amb els documents, efectes o diners que li haguessin estat ocupats, a disposició de la mateixa autoritat judicial.
Article doce.
1. Acordada la continuació del procediment per via judicial, el jutge, a la disposició del qual estigués la persona reclamada, ordenarà la immediata compareixença d'aquesta, que haurà de fer-ho assistida d'advocat i, si escau, d'intèrpret. Es citarà sempre el Ministeri Fiscal.
2. Identificat el detingut, el jutge l'invitarà a manifestar, amb expressió de les seves raons, si consent en l'extradició o pretén oposar-s'hi; si consentís i no se suscitessin obstacles legals que s'hi oposin, el jutge podrà accedir, des d'aleshores, a la demanda d'extradició. En cas contrari, adoptarà la resolució que procedeixi, bé ordenant la llibertat del detingut o bé elevant la seva detenció a presó, si abans no l'hagués decretada, amb o sense fiança o altres mesures previstes en l'apartat 3 de l'article 8è, a resultes del procediment subsegüent, a aquest fi acordarà elevar les actuacions a la Sala Penal de l'Audiència Nacional.
3. Les resolucions anteriors adoptaran la forma d'interlocutòria, que es dictarà dins de les vint-i-quatre hores següents a la compareixença i de la qual el secretari judicial donarà trasllat immediat al Ministeri de Justícia. Contra aquesta interlocutòria només procedirà el recurs de reforma pels tràmits de la Llei d'Enjudiciament Criminal.
4. El jutge, d'ofici, a instància del fiscal o de la persona reclamada, podrà acordar que es completi la informació aportada amb les dades necessàries relatives a la identitat de la persona reclamada i als supòsits de fet i de dret justificatius de la sol·licitud d'extradició, podent assenyalar un termini que en cap cas excedirà de trenta dies. Les resolucions del jutge, en aquesta matèria, seran recurribles d'acord amb el que s'estableix en l'apartat anterior.
Article trece.
1. Rebut l'expedient, el secretari judicial el posarà de manifest a l'Oficina Judicial al fiscal i a l'advocat defensor per termini successiu de tres dies, i el tribunal podrà reclamar, a petició de qualsevol d'ambdós o d'ofici, els antecedents que jutgi convenients en relació amb l'article següent, sense que contra la resolució del tribunal sobre aquest extrem hi hagi cap recurs.
2. Si la persona reclamada en extradició no tingués defensor, el secretari judicial interessarà que se li nomenarà un de caràcter oficial abans de posar-li de manifest l'expedient.
Article catorce.
1. Dins dels quinze dies següents al període d'instrucció, el secretari judicial assenyalarà la vista que tindrà lloc amb intervenció del fiscal, de la persona reclamada en extradició assistida, si fos necessari, d'intèrpret i de l'advocat defensor. En la vista podrà intervenir, i a aquest efecte serà citada, la representació de l'estat requirent quan així ho hagués sol·licitat i el tribunal ho acordi atenent el principi de reciprocitat, a aquest fi reclamarà, si escau, la garantia necessària a través del Ministeri de Justícia.
2. La persona reclamada prestarà declaració durant la vista, però solament s'admetrà i practicarà la prova que vessi sobre extrems relacionats amb les condicions exigides pel tractat aplicable o per aquesta llei.
Article quince.
1. El tribunal resoldrà, per interlocutòria motivada, en el termini improrrogable dels tres dies següents a la vista, sobre la procedència de l'extradició, i, al mateix temps, sobre si ha lloc al lliurament a l'estat requirent dels valors, objectes o diners que haguessin estat ocupats a la persona reclamada.
2. Contra aquesta interlocutòria només cabrà recurs de súplica, que haurà de ser resolt pel Ple de la Sala Penal de l'Audiència Nacional i sense que pugui ser designat ponent cap dels magistrats que hagin dictat la interlocutòria suplicada.
Article dieciséis.
Si l'extradició hagués estat sol·licitada per diversos estats, bé pel mateix fet o per fets diferents, es decidirà sobre aquella pel Govern i si escau el lliurament de la persona reclamada, tenint en compte totes les circumstàncies concurrents i, especialment, l'existència o no de tractat, la gravetat relativa i el lloc de la comissió del delicte, les dates de les respectives sol·licituds, la nacionalitat de la persona reclamada i la possibilitat d'una ulterior extradició a un altre estat.
Article diecisiete.
Quan sigui ferma la resolució denegatòria de l'extradició, el secretari judicial, sense dilació, lliurarà testimoniatge de la mateixa al Ministeri de Justícia, que al seu torn la comunicarà al d'Afers Exteriors per a la seva notificació a la representació diplomàtica del país que va formular la demanda d'extradició.
Igualment, el tribunal ordenarà la immediata posada en llibertat de la persona requerida d'extradició.
Article dieciocho.
1. Si el tribunal dictés interlocutòria declarant procedent l'extradició, el secretari judicial lliurarà sense dilació testimoniatge de la mateixa al Ministeri de Justícia. El Govern decidirà el lliurament de la persona reclamada o denegarà l'extradició de conformitat amb el que s'estableix en el paràgraf segon de l'article 6è.
Igualment, el secretari judicial notificarà les indicacions que el tribunal, d'ofici o a instància del representant diplomàtic, estimi pertinents per formular per al lliurament de la persona reclamada, així com del temps en què aquesta va ser privada de llibertat a efectes d'extradició, que quedarà condicionada que es computi com a període de compliment de condemna.
2. Acordat el lliurament de la persona requerida d'extradició, el Ministeri de Justícia ho comunicarà al d'Afers Exteriors per a la seva notificació a la representació diplomàtica del país que va formular la demanda d'extradició. Aquell acord serà comunicat igualment a la persona requerida d'extradició.
3. Si el Govern denegués l'extradició de conformitat amb el paràgraf segon de l'article 6è, el Ministeri de Justícia ho comunicarà al tribunal perquè acordi la posada en llibertat de la persona reclamada, sense perjudici de la seva possible expulsió d'Espanya, de conformitat amb la legislació d'estrangeria. Igualment, ho comunicarà al d'Afers Exteriors per a la seva notificació a la representació diplomàtica que va formular la demanda d'extradició.
Article diecinueve.
1. El lliurament de la persona la extradició de la qual hagi estat acordada es realitzarà per agent de l'autoritat espanyola, prèvia notificació del lloc i data fixats, observant-se la legislació nacional vigent en aquest ordre. Amb aquell, es lliuraran a les autoritats o agents de l'estat requirent acreditats per a tal fi els documents, efectes i diners que hagin de ser igualment posats a la seva disposició. Si el lliurament de l'individu reclamat no pot efectuar-se, es procedirà al dels esmentats documents, efectes i diners, quedant a salvo, en tot cas, els drets que poguessin correspondre sobre els mateixos a altres interessats. El lloc i data fixats per al lliurament seran comunicats igualment al tribunal que va entendre de la sol·licitud.
2. Si la persona reclamada es trobés sotmesa a procediment o condemna pels tribunals espanyols o sancionada per qualsevol altra classe d'organismes o autoritats nacionals, el lliurament podrà ajornar-se fins que deixi extingides les seves responsabilitats a Espanya o efectuar-se temporal o definitivament en les condicions que es fixin d'acord amb l'estat requirent.
3. Si la persona reclamada no hagués estat rebuda en la data i lloc fixats podrà ser posada en llibertat transcorreguts quinze dies a comptar de la dita data i necessàriament als trenta, i es podrà denegar la seva extradició pel mateix fet si de nou es sol·licités.
Article veinte.
1. L'extradició en trànsit s'atorgarà prèvia l'acompliment dels requisits i amb les mateixes condicions que per a l'extradició exigeix la present llei.
2. Excepcionalment, per raons d'urgència, i quan s'utilitzés la via aèria i no estigués previst aterratge en territori espanyol, el Govern podrà autoritzar el trànsit prèvia recepció d'una sol·licitud amb el contingut al qual es refereix el número 1 de l'article 8è i que produirà els efectes previstos en l'esmentat article en cas d'aterratge fortuit.
Article veintiuno.
1. Perquè la persona que hagi estat lliurada pugui ser jutjada, condemnada o sotmesa a qualsevol restricció de la seva llibertat personal, per fets anteriors i diferents dels que haguessin motivat la seva extradició, caldrà una autorització ampliatòria de l'extradició concedida, a aquest fi es presentarà una altra sol·licitud acompanyada dels documents previstos en l'article setè i testimoniatge judicial de la declaració de la persona lliurada, que es tramitarà com a nova demanda d'extradició. Iguals requisits caldrà complir per concedir la reextradició de la persona lliurada a un tercer estat.
2. No serà necessària aquesta autorització quan la persona lliurada, havent tingut la possibilitat d'abandonar el territori de l'estat al qual va ser lliurada, hi romangui més de quaranta-cinc dies o hi torni després d'abandonar-lo.
Article veintidós.
Les despeses ocasionades per l'extradició en territori nacional seran, en règim de reciprocitat, a càrrec del Govern espanyol. Les causades per extradició en trànsit seran a compte de l'estat requirent.
Disposicions
Disposició derogatòria
Queda derogada la Llei d'Extradició de 26 de desembre de 1958.
Disposició transitòria
Les disposicions de naturalesa processal contingudes en aquesta llei només seran aplicables a les extradicions que es sol·licitin a partir de la seva entrada en vigor.
Les de naturalesa substantiva només tindran efecte retroactiu en tant que afavoreixin la persona reclamada, la qual, en tot cas, serà escoltada perquè manifesti el que li resulta més avantatjós, ateses les seves circumstàncies personals.
Font i provença
Títol original: Ley 4/1985, de 21 de marzo, de Extradición Pasiva. Traduït de l'original en castellà per la redacció de plet.cat.
Versió de la traducció: 1 · · font: legalize-es (commit d8371db98c, hash 1e6a972ebcfc).
Aquesta és una traducció no oficial amb finalitat informativa. No és assessorament jurídic ni el text oficial. Comprova sempre la versió oficial vigent a les fonts enllaçades abans de prendre decisions.