Llei 17/2010, de 3 de juny, de la llengua de signes catalana

Preàmbul

La llengua de signes catalana és la llengua de les persones sordes i sordcegues signants de Catalunya. Es tracta d'una llengua natural de modalitat gestual i visual utilitzada pel col·lectiu de persones sordes i sordcegues com a sistema lingüístic primari. Com en el cas de les altres llengües de signes de qualsevol part del món, el seu reconeixement com a llengua plena no es va produir fins a la segona meitat del segle xx, a causa principalment de la discriminació social de les persones que l'utilitzaven i del desconeixement de les seves característiques entre els lingüistes.

Com a conseqüència del corrent d'emancipació protagonitzat pels moviments associatius de persones sordes i dels resultats de la recerca lingüística, que demostrava el caràcter de llengües de ple dret de les llengües de signes, els drets dels usuaris de les llengües de signes van començar a ser reconeguts de manera progressiva.

Des del mes de juny de 2005, la llengua de signes catalana disposa d'una gramàtica bàsica compèndiada, que, juntament amb alguns materials lexicogràfics i treballs de recerca lingüística existents, marca l'inici de la descripció del corpus de la llengua de signes catalana i ha de servir de base per a la seva normativització.

L'administració educativa catalana ja compta amb una llarga tradició en l'oferta de lliure elecció entre la modalitat educativa oral o la bilingüe per a nens sords. Cal recordar, en aquest sentit, que a Catalunya l'ensenyament per a nens sords té experiències pioneres, com l'Escola Municipal de Sordmuts de Barcelona (1800-1802).

Cal remarcar que a Catalunya les persones que utilitzen la llengua de signes com a mitjà de comunicació ho fan amb la llengua de signes catalana, és a dir, que en la llengua de signes no es produeix un règim de bilingüisme equiparable al de les llengües orals parlades en el mateix territori.

D'altra banda, cal tenir en compte també que no totes les persones sordes utilitzen la llengua de signes per comunicar-se, sinó que majoritàriament utilitzen mitjans de suport a la comunicació oral. Així, parlem de persones sordes signants, o comunitat sorda signant, per referir-nos a les persones o al col·lectiu de persones sordes que es comuniquen preferentment en llengua de signes, i parlem d'oralistes quan ens referim a les persones sordes que es comuniquen utilitzant mitjans de suport a la comunicació oral i llegint els llavis.

L'article 50.6 de l'Estatut d'autonomia estableix com a principi rector de les polítiques públiques la garantia de l'ús de la llengua de signes catalana. Amb aquest precepte, l'Estatut es converteix, juntament amb l'Estatut d'autonomia de la Comunitat Valenciana, en el primer text legal de l'Estat que regula la protecció d'una llengua de signes, en aquest cas, la catalana. I ho fa, a més, amb rang estatutari, la qual cosa la situa, juntament amb Finlàndia i Portugal, al capdavant en la protecció legal de la llengua de signes.

Igualment, els articles 81 i 176 de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d'educació, fan referència a l'atenció als alumnes amb necessitats educatives específiques.

Amb anterioritat, el Parlament de Catalunya ja havia mostrat la seva voluntat de protegir i difondre la llengua de signes catalana. El 17 de febrer de 1993, es va constituir la Comissió d'Estudi de les Dificultats de la Utilització del Llenguatge de Signes, que va rebre en compareixença totes les entitats, especialistes i experts en la matèria i va tancar els seus treballs, en la sessió del 25 de novembre de 1993, amb una sèrie de recomanacions finals relatives a aquesta llengua. El 30 de juny de 1994, fruit de les recomanacions d'aquesta comissió d'estudi i a partir d'una iniciativa conjunta de tots els grups parlamentaris, el Ple del Parlament va aprovar per unanimitat la Resolució 163/IV, sobre la promoció i la difusió del coneixement del llenguatge de signes català.

El Consell d'Europa es refereix a la llengua de signes en el marc general de la Recomanació 1492, de 2001, relativa als drets de les minories nacionals. En l'article 12.XIII, l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa demana que s'atorgui a les diverses llengües de signes utilitzades a Europa una protecció similar a la que proporciona la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries, si és possible amb l'adopció d'una recomanació als estats membres. Cal recordar també que la Declaració universal de drets lingüístics estableix que totes les llengües han de poder gaudir de les condicions necessàries per al seu desenvolupament en totes les funcions.

El 17 de març de 2003, es va produir un altre pas endavant en el reconeixement de les llengües de signes com a llengües completes. La Recomanació 1598 de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, sobre la protecció de les llengües de signes als estats membres, reconeix el valor de les llengües de signes com a expressió de la riquesa cultural europea, i afirma que són un element del patrimoni tant lingüístic com cultural d'Europa. Igualment, les reconeix explícitament com a mitjà de comunicació natural i complet, de manera que es deixa de parlar de llenguatge per parlar de llengua de signes. Finalment, recomana al Comitè de Ministres que encoratgi els estats membres a reconèixer formalment les llengües de signes dels seus territoris; formar intèrprets; oferir a les persones sordes la lliure elecció entre la modalitat educativa oral o la bilingüe amb llengua de signes; procurar l'ensenyament en llengua de signes a les persones sordes adultes; incloure formació en relació amb la llengua de signes en l'educació general secundària; difondre la llengua de signes a través dels programes de televisió; promoure obres didàctiques, i, en general, sensibilitzar la població en relació amb les llengües de signes.

Per la seva banda, l'Organització de les Nacions Unides, en la Resolució 48/96, de 20 de desembre de 1993, es refereix a la conveniència d'utilitzar la llengua de signes en els àmbits educatiu, familiar i comunitari dels nens sords i a la necessitat de prestar serveis d'interpretació de llengües de signes.

Així mateix, la Declaració del Parlament Europeu 1/2004 sobre els drets de les persones sordcegues indica que haurien de tenir els mateixos drets que la resta de ciutadans de la Unió Europea. Aquests drets han de garantir-se mitjançant una legislació adequada a cada estat membre, que ha d'incloure, entre d'altres, el dret a rebre ajuda personalitzada.

En l'àmbit estatal, la Llei 51/2003, de 3 de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no-discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat, estipulava expressament la regulació de la llengua de signes i dels mitjans de suport a la comunicació oral. Aquest punt de partida va culminar l'any 2007 amb l'aprovació de la Llei 27/2007, de 23 d'octubre, per la qual es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues. Es tracta d'un text multidisciplinari que regula no solament l'ús de les llengües de signes, sinó també dels mitjans de suport a la comunicació de les persones sordes i sordcegues, ja siguin signants o oralistes, que han de permetre'ls superar les barreres en la comunicació i garantir-los l'accés a la informació, la comunicació i els serveis públics essencials en condicions d'igualtat. Aquesta llei reconeix també el principi general de llibertat d'elecció per optar per la llengua oral o la llengua de signes. Així mateix, conté, d'una banda, preceptes lingüístics en relació amb la llengua de signes espanyola (aprenentatge, educació, creació del Centre de Normalització Lingüística de la Llengua de Signes Espanyola). D'altra banda, i en relació amb la llengua de signes catalana, simplement en reconeix legalment l'existència encara que no la regula, ja que determina explícitament, en el seu article 1, la competència de la Generalitat de Catalunya per realitzar-ne la regulació legislativa i reglamentària. Finalment, però no menys important, conté normativa bàsica en relació amb la participació, la igualtat d'oportunitats i l'accessibilitat de les persones sordes o sordcegues signants o oralistes, a fi de la qual regula, d'una banda, l'ús de la llengua de signes espanyola i remet a la regulació de la llengua de signes catalana i, d'altra banda, regula també els mitjans de suport a la comunicació oral de les persones sordes i sordcegues.

A Catalunya, l'11 d'abril de 2007 el Parlament va aprovar per unanimitat la Resolució 32/VIII, que dóna suport explícitament al Govern en la seva iniciativa, feta pública a través del vicepresident del Govern el dia 8 de març de 2007, d'elaborar un projecte de llei de reconeixement i foment de la llengua de signes catalana. D'acord amb aquesta resolució, es van iniciar els treballs d'elaboració del text que ha de regular l'àmbit lingüístic pròpiament dit, deixant per a la legislació general en matèria d'accessibilitat els aspectes relacionats amb l'ús d'aquesta llengua i de qualsevol mitjà de suport a la comunicació per garantir l'accés a la comunicació de les persones sordes i sordcegues.

Amb la finalitat de garantir la participació i l'audiència de les persones directament interessades en la Llei, és a dir, de les persones que utilitzen la llengua de signes catalana com a mitjà de comunicació, dels professionals que en realitzen la interpretació, així com dels científics que han de vetllar per la seva normativització, el Departament de la Vicepresidència va constituir un grup de treball dirigit per la Secretaria de Política Lingüística i integrat per les entitats representatives de la comunitat sorda signant en els àmbits esmentats: usuaris de la llengua de signes catalana, pares i mares de nens sords signants, intèrprets de la llengua de signes catalana, així com l'Institut d'Estudis Catalans.

El grup de treball esmentat es va reunir al llarg dels anys 2007 i 2008 per fer propostes de regulació, debatre-les conjuntament i arribar de manera consensuada al text que el Govern va sotmetre a informació pública el novembre de 2008. Cal remarcar que, per primera vegada, en aquest tràmit d'informació pública el text va ser exposat també en llengua de signes en el portal de llengua de la Generalitat, coordinant-se l'acció amb la comunitat sorda signant perquè, des de les seves webs, en realitzessin també la màxima difusió, a fi de garantir la total participació de les persones directament afectades i possibilitar l'accés de tots els ciutadans al procés legislatiu.

La Llei, que és fruit, doncs, d'aquests treballs, de l'impuls del Govern i de la voluntat unànime expressada pel Parlament de Catalunya amb la Resolució 32/VIII esmentada, es dicta en exercici de les competències pròpies de la Generalitat per regular la llengua de signes catalana derivades dels articles 127 i 131 de l'Estatut d'autonomia; compleix el precepte de l'article 50.6 de l'Estatut, i desenvolupa parcialment la normativa bàsica estatal en l'àmbit de les llengües de signes, la Llei de l'Estat 27/2007.

Correspon a la legislació catalana sobre accessibilitat el desenvolupament del precepte que el mateix article 50.6 de l'Estatut d'autonomia estableix en relació amb la garantia de les condicions que han de permetre assolir la igualtat de les persones amb sordesa que optin per aquesta llengua, així com el desenvolupament de la Llei de l'Estat 27/2007 en els aspectes relacionats amb l'accessibilitat de les persones sordes i sordcegues signants i amb els mitjans de suport a la comunicació oral.

Concretament, doncs, és matèria de la present llei l'aprenentatge de la llengua de signes catalana; la docència en llengua de signes catalana; l'acreditació professional per realitzar-ne la interpretació; la designació de la seva institució acadèmica, i la previsió dels canals de participació social en les polítiques lingüístiques relacionades amb aquesta llengua. D'acord amb el contingut i l'abast de la Llei, correspon al departament competent en matèria de política lingüística impulsar la regulació de la llengua de signes catalana com a patrimoni lingüístic català i vetllar per la seva normativització, protecció i difusió, sense perjudici de l'impuls del departament competent en matèria d'acció social quant a la connexió entre la present regulació i la relativa a accessibilitat.

La Llei consta d'onze articles, estructurats en tres capítols. El capítol primer conté disposicions de caràcter general relatives a l'objecte i les finalitats de la Llei, així com les definicions legals. El capítol segon estableix la garantia del dret d'ús de la llengua de signes catalana en l'àmbit de les administracions públiques catalanes, i regula l'aprenentatge, la docència, la investigació i la interpretació d'aquesta llengua. El capítol tercer, relatiu als òrgans de difusió, de normativització i de participació social, estableix les funcions de l'Administració de la Generalitat, l'atribució orgànica de les polítiques lingüístiques de planificació i foment, l'autoritat normativa de la llengua de signes catalana i la creació d'un òrgan estable de participació social en les polítiques lingüístiques relacionades amb aquesta llengua.

Pel que fa a la part final de la Llei, la disposició addicional primera disposa que és la normativa sobre accessibilitat en la comunicació la que ha de regular l'ús de la llengua de signes catalana i els mitjans de suport a la comunicació oral en l'accés als serveis públics, en el marc de la garantia de les condicions d'igualtat de les persones sordes i sordcegues. La disposició addicional segona faculta el departament competent en matèria d'educació perquè dicti les disposicions reglamentàries sobre les condicions d'accés a la modalitat educativa bilingüe. La disposició final primera faculta el Govern per al desenvolupament i l'execució de la Llei i la disposició final segona estableix la data d'entrada en vigor.

Capítol I. Disposicions generals

Capítol II. Dret d'ús, aprenentatge, docència, investigació i interpretació de la llengua de signes

Capítol III. Òrgans de difusió, normativització i participació social

Disposicions addicionals

Disposició addicional primera. Normativa complementària

La garantia d'ús de la llengua de signes catalana que la present llei estableix en l'article 4 es complementa amb la normativa sobre accessibilitat en la comunicació de les persones sordes i sordcegues, que regula les condicions d'ús de la llengua de signes catalana com a mitjà de comunicació així com els mitjans de suport a la comunicació oral, i que, en tot cas, els garanteix l'accés als serveis públics en condicions d'igualtat.

Disposició addicional segona. Accés a la modalitat educativa bilingüe

El departament competent en matèria d'educació ha d'establir per reglament les condicions d'accés a la modalitat educativa bilingüe dels nens sords i sordcecs els pares, mares o tutors dels quals hagin optat per ella, d'acord amb allò que disposa l'article 5.

Disposicions finals

Disposició final primera. Desplegament reglamentari

El Govern ha de dictar les disposicions necessàries i adoptar les mesures pertinents per desenvolupar i executar la present llei.

Disposició final segona. Entrada en vigor

La present llei entra en vigor al cap d'un mes de la seva publicació en el «Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya».